Catalans amb l’aigua al coll

Publicado: marzo 11, 2012 en Uncategorized

Anotin aquesta dada: de mitjana, un metre cúbic d’aigua potable dut al nostre domicili costa un euro i són 1.000 litres; si adquirim aquesta mateixa quantitat d’aigua envasada en un supermercat, el cost són 1.000 euros. Una altre més: la factura mitjana d’un ciutadà en telecomunicacions ronda els 400 euros anuals; la de l’aigua, uns 80. Grosso modo, per descomptat.

L’aigua és un bé públic. La seva distribució, sanejament i gestió es realitza majoritàriament en règim de concessions a empreses operadores, que és el que paguem al rebut. És la fórmula més habitual als països desenvolupats. A Catalunya, la llei d’acompanyament dels pressupostos ha introduït una sèrie de canvis que suposen, a la pràctica, canviar els límits del camp de joc a meitat del partit.

Hi ha una rebel·lió de les empreses concessionàries contra l’Administració com no s’havia conegut. Per què? És ben senzill: el cànon d’aigua s’eleva als Pressupostos de la Generalitat fins a un 10%. L’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), l’organisme públic que regula el sector en nom de la Generalitat i que dirigeix Leonard Carcolé, ha obert una croada contra les concessionàries per cobrar el cànon, que ara pagaran doblement els usuaris i les empreses encarregades del subministrament. Els demanen que siguin més eficients i absorbeixin la pujada amb els seus marges de benefici. Les companyies, no obstant això, sostenen que el marge és ja inapreciable i que per més eficaços que siguin la realitat no dóna per més.

La situació de l’ACA és terrorífica: ingressa uns 450 milions anuals en concepte de cànon, però té un deute imponent (1.250 milions d’euros, amb uns interessos diaris de 150.000 euros) i una impossibilitat manifesta de refinançar-se al mercat bancari. El corol·lari: l’entitat que construeix les infraestructures (canalitzacions, depuradores, dessalinitzadores…) està en virtual fallida. Si no fos una entitat pública, els seus llibres comptables haurien visitat possiblement el jutjat a instàncies d’algun proveïdor.

CiU ha decidit que paguem més els usuaris i que contribueixin les empreses concessionàries. El PP, que li dóna suport polític sense cremar-se les celles públicament, no ho veu clar. Mentre uns i uns altres s’aclareixen amb l’assumpte, Cardolé ha canviat també les regles de recaptació de l’IVA. Tots els especialistes tributaris de cert nivell asseguren que s’ha equivocat i que la seva errada li costarà a l’ACA uns 100 milions d’IVA d’entrada i uns 20 més anuals. Diners, és clar, que aniran a les arques centrals d’Hisenda, a Madrid, mentre aquí es debat acaloradamente sobre el pacte fiscal i el dèficit català…

Tot això no passaria d’un episodi més de batalla política entre castes dirigents si no fos perquè a l’epicentre d’aquest terratrèmol líquid conviuen un heterogeni nombre d’empreses concessionàries que poden sofrir de manera clara l’impacte d’aquest despropòsit. Aigües de Sabadell; de Terrassa; de Manresa; Aqualia (de FCC, a Lleida); unes altres fins i tot més petites… i el gegant Agbar es queixen que ningú hagi tingut en compte la seva existència a l’hora d’adoptar mesures com la del cànon de l’aigua o l’IVA. Diverses són cotitzades, fins i tot alguna té socis estrangers que miren l’assumpte amb majúscula sorpresa. Les més petites poden entrar directament en pèrdues per l’aplicació de les mesures i, per exemple, a Lleida pot acabar pujant fins a un 30% el preu que es pagui per l’aigua.

És clar que el concepte de copagament (o repagament com li diu alguna esquerra) no se circumscriu a la sanitat catalana i a l’euro per recepta que s’aplicarà al juliol. El copagament s’estén com una taca d’oli a molts altres àmbits. El de l’aigua és un capítol més d’una reformulació del sector públic català sota la coartada de la crisi. És un debat ideològic que mereix una reflexió més profunda que la que pot abastar aquest article. Però el que té menor discussió és que quan es prenen decisions d’aquestes característiques els impulsors de l’assumpte siguin tan incompetents que es mostrin incapaços de trobar espais de consens públic.

És una realitat que els catalans estem amb l’aigua al coll. No obstant això, alguns dels nostres dirigents segueixen enrocats en l’autoritarisme, la errada redundant i la crítica al passat mentre s’arrisquen a ofegar a la ciutadania amb decisions no sempre meditades i consensuades. El Govern de Mas sustenta part de les seves actuacions en la incompareixença de l’adversari socialdemòcrata i per aquest motiu a ningú li estranyi que se sentin forts per portar-nos a unes noves eleccions el 2013. Revalidaran, sens dubte, però alguns catalans que avui estan aigua al coll potser ja s’hauran ofegat llavors.
Via: Economia Digital BY Xavier Salvador

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s